CATALÀ

VERSEMBLANCES (04-2010)

 

Assaboreixo, 

absorbint el sabor de les sobres absortes, 

sorbets de versets absurds,

basats en basardes que fan vessa, 

bocins bords d’un rebost que vessa.

 


GALIMATIES (31-05-2010)

 

Grans preguntes sense resposta,

Altres rapsòdies absurdes,

Lapiden la casta i quotidiana,

Il·lusòria realitat…

Massa vanitat?

Aires divins?

Testicles plens d’aire

Irrompen la calma,

Escampant l’essència imperfecta,

Simulant una altra tempesta.

 


COM SENSE VOLER (03-2009)

 

Han passat uns minuts vora meu,

com sense voler…

Dormen profundes les ànimes velles

al calaixet de les coses perdudes,

només el sol murmura greuges del temps

com el silenci dels cicles compassats.

Sastres sapastres dibuixen vestits a mida,

fulles caduques cauen d’un moble trist.

S’allunya un hivern tremolós i pesant,

com sense voler…

 


MÀLAGA AIRPORT (07-07-2009)

Algú camina per soleà,

és un detall sense aparença

que desapareix a l’aparèixer.

Un instant ha passat

i tothom és un xic més vell.

Quin divertimento estúpid

és la comprensió efímera.

 


A POC A POC (05-2009)

 

He canviat una flor lila púrpura

per un somriure inexistent;

tenir por és el pitjor dels mals

de qui fuig del seu passat.

Empasso la saliva com l’aiguardent,

de tant en tant ratafia,

de tant en tant

riu el turment... 

Tinc el pes de la recança

i se m’encalla l’esperança.

 


DIU SIS (16-09-2008)

 

Sis vegades he somniat núvols amb dents d’or,

cobrint horitzons més grans que els astres,

ajaguts dins de l’ànima del meu ser.

Sis somriures d’uns infants jugant en una tarda sense nit,

en un ningú sense tothom

i olor de pa amb xocolata entre els dits.

Sis pors vençudes, cimes altes com el sol,

a la prestatgeria dels records,

i de la foscor, ressonen melodies de dolça amargor.

Sis besos en forma de vers i abraçades de vellut,

els cabells ondulen serens,

embolcallant golosament el clatell.

Sis glops de l’elixir que adorm els avis amb arrels,

i a la xicalla de fulles tendres,

desperta dibuixant càlids rostres.

Sis cops t’he estimat, amb el cor t’he escoltat i t’he admirat,

i sis cops et seguiria amb els ulls clucs i l’ànima oberta.

Diu sis? diu si.

 

                                                                                        dedicat a Lehonard Cohen.

 


ODA AL TEMPS (17-08-2005)

 

Motor del món real

irreal és ton nom,

maleÏt traïdor ets

quan enganyes la son

del que no és animal.

De tu no em moriré,

tu moriràs de mi,

i jo renaixeré

seguint el meu destí;

entendràs que no ets.

Inventes l’infinit

aliat de l’espai,

és teu nostre univers

que no ha començat mai

ni l’espera cap fi.

He decidit fer-ho,

quan toqui moriré

acceptant victoriós

que ets de poc menester;

podràs impedir-m’ho?

I ara, què n’és de tu?

ara que no ets ningú,

ara que no has vençut

amb mi et quedaràs curt,

llop de mar, vell i astut.

 


                        

AVI (29-03-2003)

 

Ding

Algú ha entrat.

El que ens coneix,

el que ens ensenya.

Ara, és tard.

Dong

 


FUTUR, PASSAT I PRESENT

 

Escriuré amb tinta perenne, sense por,

dibuixaré el llenguatge del cervell, amb cura,

parlaré dels pessigollejos de les càlides mirades,

i descansaré el cos mentre viatja el cor, poruc...

Escrivia contes d’amor sobre l’arena, a l’hivern,

dibuixava somnis inventats a la llum de la lluna,

parlava sense escoltar el que deia, amb sordesa...

i descansava el cor dins d’una freda caixa de plata.

Escric a la vida eterna i als éssers lliures!

dibuixo amb pinzells de fusta, i pintura daurada,

i parlo amb boca tancada i els ulls oberts;

descanso ferm sobre el mirall de l’ànima.

 


LAIA

 

La nit de la nit s’apropa,

tard o d’hora d’hora és tard,

i tu em mirares…

Et recordo encesa dins els meus ulls,

els tanco per tenir-te aprop,

tu hi ets, sensual.

i ballàrem…

El ritme i els silencis abrigaven l’estança,

una llum suau,

il.luminà el somriure dels teus llavis

i aquell racó ombrívol del meu cor,

l’amor naixia, brollava bategant,

s’endevinava una lluna amant.

 


HASTA LA VISTA (29-06-2003)

 

Qui trobés el camí de la bondat

en aquest mar de roses espinoses…

qui… com la melodia d’una guitarra

solemne, avança ferm i tranquil. 

Com una espurna en la foscor

d’intensa consumició,

ens ha escalfat el teu alè. 

S’ha acabat Munté.

Aquí baixes del tren oi?

Fora, rambla i balcó, bracets de gitano

i tortells. 

Ara, ens hem quedat sols;

només… el teu record.  

“Hasta la vista!” –em deia…

“Hasta la vista”, avi.

 


EL DIVAN DEL TIEMPO © TODOS LOS DERECHOS RESERVADOS.